Entonando un "Mea Culpa", por J.V.R.

JO, M'ACUSO d'haver estat en contra de la pretensió política de regular qualsevol àmbit de la vida privada dels ciutadans. D'estar en contra de la imposició del sistema d'immersió lingüística que a la pràctica impedeix als pares a exercir el seu dret com a progenitors d'escollir la llengua amb la que volen que s'eduqui als seus fills. I m'acuso de no acabar d'entendre la negativa del Govern català de permetre que l'espanyol pugui ser llengua vehicular en l'ensenyament. 
M'acuso de no simpatitzar amb el terme poble, que tant sovint es fa servir per designar al conjunt en defensa dels interessos d'uns pocs. M'acuso de preferir el terme ciutadà. M'acuso de veure riscos en el continu recurs a la identitat col·lectiva, en la que sovint es basen els polítics per mermars els drets individuals. 
M'acuso i hem declaro incapaç de veure la diferència valorativa entre nacionalisme espanyolisme -dolent- i catalanisme o basquisme -bo-. M'acuso de no entendre per què el nacionalisme espanyol és dolent, i els nacionalismes català, basc o gallec, bons.
M'acuso de continuar pensantque, en política, el que importa són els programes, les accions, la responsabilitat i que les virtuts personals, la capacitat de comunicació i la repercusió dels polítics als media han de ser secundaris.
M'acuso de pertànyer a la "caverna mesetària" per pensar que el nou Estatut català no està del tot dins la Constitució. I que hauria estat molt millor plantejar primer una reforma de la Constitució i després renovar els estatusts d'autonomia, en comptes de marejar-nos amb anys de tramitació parlamentària (primer a Barcelona, després a Madrid), per acabar votant una llei que ni es demanava ni interesava a ningú.
M'acuso de creure que la casta política esta molt més interesada en deixar de banda els problemes reals i plantejar nous conflictes, on trobar una posició combativa amb el Govern central que comporti vots amb l'única finalitat de perpetuar-se en el poder. 
Confesso que vinc observant amb preocupació el canvi de tendència que passa d'administrar i legislar sobre coses a administrar i legislar sobre persones i vides personals des de l'alimentació fins a la sexualitat.
M'acuso de percebre, que es tracta amb menyspreu a l'Església Catòlica, pel simple fet de ser-ho, a la vegada que se sent un profund respecte per qualsevol altre religió, quan totes hauríen de gaudir del mateix respecte.
M'acuso de no preocupar-me continuament i de no preguntar-me cada dia si sóc prou progressista, os i he passat, ¡horrible pensament! a la categoria de conservador. M'acuso de no tractar de manera diferent a ningú pel simple fet de pensar de diferent manera. M'acuso de continuar albergant sospites sobre tot poder, tingui qui el tingui.

M'acuso en definitiva de ser un inadaptat social, polític i cultural (i no per voluntat pròpia precisament), de no acceptar l'optimisme quan les dades econòmiques són pèssimes unicament perquè el Govern és amic i tampoc llençar-me al catastrofisme més apocalíptic quan el govern es enemic.

Rene Descartes:  Vivir sin filosofar es, propiamente, tener los ojos cerrados, sin tratar de abrirlos jamás.